Ahir vaig viure una sensació completament nova. A una certa edat, aquestes són les que s’han de buscar, mirar d’escapar de la zona de confort i trobar la manera d’assaborir moments que impliquin novetat i, per tant, il·lusió, ganes i, fins i tot, una mica de vertigen.

El cas és que el fet d’haver escrit una novel·la i veure-la publicada és el passatemps amb què m’he estat entretenint aquests últims temps. Gràcies a un cúmul de casualitats que mai no hauria dit que podien arribar a succeir, avui em trobo amb un exemplar de la meva primera novel·la entre les mans.

Davant la caixa encara tancada on van arribar els primers exemplars, no vagi trigar ni mig segon a anar a buscar un ganivet i obrir-la. Ja sabia quin era el disseny de la portada, què hi hauria a la sinopsi del darrere, a la biografia de la solapa, la fotografia que jo mateixa havia facilitat a l’editorial… Però encara em faltava molt per saber de l’aparença de la meva creació. Només obrir-lo vaig pensar: que prim. Sí, era prim. De fet, la novel·la té 190 pàgines. Instintivament, com fem tots quan volem establir una relació més íntima amb un llibre, el vaig començar a fullejar i, òbviament, a olorar. La flaire era d’acabat de néixer. Hi podia copsar encara l’olor d’impremta que havia quedat impregnada a totes i cadascuna de les seves línies. I va ser llavors quan vaig poder començar a analitzar-ne els detalls. La lletra era més aviat petita, i la mida del llibre, sobretot pel que fa a l’alçada, era bastant gran. Era per això que havien aconseguit fer cabre en 190 pàgines tota la història que jo havia creat en el meu cap. Quina bajanada pensar que n’haguessin pogut deixar una part fora. Què m’estimaria més fos que haguessin obviat? L’inici? Es trencaria l’equilibri que crec que vaig aconseguir amb la història, però potser s’acabaria entenent igualment. Algun capítol pel mig? Rebuscant mentalment entre la novel·la no en trobava cap que fos prescindible. O el final? Llavors sí que la història quedaria totalment penjada i deixaria els lectors amb un mal gust de boca en acabar la lectura. En tot cas, era absurd pensar en aquesta possibilitat. Era evident que l’editorial havia imprès la totalitat de la novel·la, i vaig tornar a la realitat. Mentre continuava amb el nas posat entre les pàgines i les anava passant, vaig tancar els ulls. Quina sensació més estranya, més fresca, més inèdita… Em sentia com si m’acabés d’estrenar en el rol d’alguna cosa que abans encara no m’havia identificat i que, a partir d’ara, també formaria part de la meva essència.

Llavors va ser quan vaig arribar a l’última pàgina… com vaig gaudir de poder-lo veure. En aquella pàgina en blanc guardada només per ell, hi havia, col·locat just al mig de forma majestuosa, el símbol que unia, només amb el seu dibuix, tota la història de la meva novel·la. La millor sinopsi, la combinació perfecta, l’explicitació de la trama, el perquè de tot plegat.