Les idees van començar a brollar. En tenia per donar i vendre. I sorgien dels llocs més estrambòtics. Llegint un llibre, escoltant les notícies, mirant una pel·lícula, sentint algú explicant qualsevol anècdota, caminant pel carrer o, fins i tot, recordant moments del passat. Tot era digne de ser novel·lat. I era conscient que d’aquella fortuna no en gaudien tots els que es dediquen a escriure. En moltes ocasions, l’espurna inicial és la que manca. Perquè ha de ser quelcom que captivi, que serveixi com a fonament per a una història i, el més essencial, que motivi prou a l’escriptor per fer-s’ho seu fins a un nivell obsessiu. Sí, l’obsessió és indispensable; si no, no funciona.

            Un cop tenia la idea escollida entre totes les que trucaven a la porta, l’atrapava amb la mà i no la deixava anar. Llavors, l’absorbia a poc a poc i començava el procés de creació mental. En tot moment, la gestació de la història era dins la seva ment, jugant amb el context escollit, l’argument, els possibles cops d’efecte, els personatges i, per descomptat, el final. Sempre havia considerat que aquella era la part del procés que era més difícil. Després de viure’l, però, es va adonar que era la que gaudia més i contra la qual no podia lluitar. Si fluïa i s’acabava esdevenint, era com l’aigua d’un riu que baixa inexorablement, sense ajuda però sense aturador. En canvi, si s’havia de forçar, l’esforç era en va. Quan no hi ha aigua, el riu baixa buit.

            L’execució succeïa a la idea ja estructurada. Com un fuster, o un orfebre, que considera les seves eines com a essencials per executar la seva obra, i amb la seva matèria primera per modificar-la fins a transformar-la en la idea que s’ha creat prèviament dins la seva ment, tenia la capacitat de jugar amb la llengua; les paraules, els girs, les estructures gramaticals i textuals… i sempre tenint en compte la mateixa consigna: labor limae, “el treball d’una llima”, per assegurar-se que no quedava ni una imperfecció i que portava la seva creació a l’excel·lència. Havia de treballar amb cura en tots i cadascun dels detalls, refinar, revisar, millorar-ne l’estil, polir, perfeccionar, precisar… tot per acostar-se a aquesta il·lusòria perfecció que sempre es trobava un pas per davant. Era una màxima que bevia de les fonts dels clàssics com Horaci o Ciceró, que ja parlaven de llimar les seves creacions poètiques, i d’autors francesos del XIX com Gustave Flaubert, que afirmava que dedicava dies sencers a perfeccionar només una frase, cercant el que ell anomenava el mote juste, la paraula exacta.

            Tot plegat el duia a una reflexió ineludible: encara que Kafka escrivís La Metamorfosi en només vint dies, l’escriptor alemany era un rara avis. Les obres mestres, com qualsevol altra forma d’art, exigeixen un treball exhaustiu, minuciós i detallat. És per això que va arribar a una conclusió tan senzilla com poderosa: en l’escriptura, com en molts altres quefers, la clau de volta és treballar sense pressa i excel·lir en perseverança. Li quedava molta feina al davant.