Sempre sopa, n’estic ben fart. I ningú no es queixa. Estem tips de menjar cada dia el mateix, ha d’existir alguna cosa més que ens puguin donar. És insuportable. L’únic de bo que té aquesta sopa de remolatxa és que està calentona i ens ajuda a recuperar-nos del fred que passem al pati, on ens fan sortir per a prendre l’aire cada dia sense excepció.

            La nostra rutina és ben senzilla. Ens aixequem a les set del matí, ens vestim i baixem al menjador. És l’únic moment del dia que no hem de patir el turment de la sopa. En aquesta ocasió mengem kasha, unes farinetes que endolcim amb sucre i poma cuita. Un cop hem esmorzat i ens hem rentat bé les dents, comencen les nostres tasques diàries. Ens dividim en grups i mentre uns assisteixen a classe, els altres ajuden en les feines de l’orfenat. L’endemà ho fem al revés. Un cop hem acabat, sortim una estona al pati. No perquè vulguem. El termòmetre col·locat sobre la porta mai no marca més de quaranta graus negatius. Esperem impacients i amb els dits dels peus congelats que ens avisin per entrar a dinar. Un cop a dins, valorem tenir un bol de sopa de remolatxa entre les mans, no pel gust ni per la monotonia que suposa, evidentment. A la tarda, podem escollir entre diferents activitats segons el que ens ve més de gust.

            De tant en tant, cadascun de nosaltres rebem la visita de la Tatiana Dimitrevna i estem una bona estona parlant amb ella. És una noia molt amable. Ens pregunta com estem, si ens agrada viure aquí, si tenim amics i, sobretot, si pensem gaire en el nostre futur fora d’aquestes quatre parets. A mi, la veritat és que em fa rumiar massa, quan ve. Em fa reflexionar sobre coses que prefereixo no pensar. Aquí, tinc una vida tranquil·la i sense sorpreses.

            Fa just dues setmanes vaig fer deu anys, el dia nou de maig, precisament un dia important pel nostre país. La professora d’història ens va explicar que aquest dia se celebra el Deny Povedi (Dia de la Victòria), quan l’Alemanya nasi va ser derrotada per la Unió Soviètica el 1945. Fa dues setmanes també vaig estar parlant amb la Tatiana. I des de llavors porto uns dies més moix, descol·locat. La tranquil·litat que normalment és suficient per a mi, després d’aquestes converses, se’m queda curta. Tinc la sensació que necessito quelcom més, però no sé exactament què. Evidentment que soc conscient que no tinc una família, però tinc els companys, els professors… Per què, doncs, he de voler sempre més? I faig l’esforç, com sempre que la Tatiana fa trontollar la meva serenor, de recordar que he de valorar el que tinc i sentir-me afortunat de tenir-ho.

            El nostre orfenat es troba a Khandiga, a unes set hores de Iakutsk, la capital de la República de Sakhà, al nord de Rússia. És considerada una de les ciutats més fredes del món i, la veritat, no m’estranya. El clima és gèlid. La major part dels mesos de l’any estem sota la neu. Costa molt veure el sol i, si ho fem, el veiem durant molt poques hores al dia. Faig vida a l’orfenat i, a vegades, sortim a visitar els voltants. A Iakutsk només hi he estat un cop, una vegada que hi vam anar d’excursió amb autobús. En altres ocasions hem sortit també, però sempre ens porten a la reserva natural dels Pilars del Lena. Tothom diu que el paisatge és magnífic i únic. El que sempre hi he vist jo, una acumulació de roques fent formes estranyes que no m’ha cridat mai l’atenció. L’última vegada que hi vam anar, però, vam tenir la sort de poder veure una parella de guineus àrtiques. Eren completament blanques i anaven deixant el rastre de les seves petjades a la neu de forma ordenada i tranquil·la, perquè no sabien que les estàvem espiant des de l’altre cantó del riu.

            Khandiga és un poble petit i tranquil. De seguida està vist. Quatre carrers que conformen el nucli antic i, més enllà, camins i caminets, amb prou feines asfaltats, que porten a datxes pintades de colors vius però desgastats pel pas del temps envoltades de males herbes i gallines. A vegades, als més grans ens deixen sortir a caminar, acompanyats d’algun professor, és clar. Què més vull. Alguna vegada que m’he atrevit a mirar més enllà, començo a pensar on vaig néixer, que no ho sé, o com vaig arribar a l’orfenat. No n’he sortit mai, no he vist mai més cap altre país ni he escoltat cap més altra llengua que no sigui el rus. I sempre recordo el mapa que tenim penjat a classe, on veig on està situat el nostre poble. Lluny de tot. Cap capital important a prop, cap frontera, cap lloc significatiu que permeti donar a conèixer la zona, cap atractiu. El clima amb què comptem tampoc no ajuda. Tant fred no agrada. He vist alguna vegada per la televisió llocs on fa calor. La gent té la necessitat de destapar-se, portar molt poca roba i fins i tot banyar-se al mar. O el que em costa encara més d’entendre, hi ha llocs on fan forats a terra, hi posen aigua i els serveix per banyar-s’hi. No m’entra al cap. Però és clar, com puc entendre les coses si l’únic que he vist en tota la meva vida és aquest edifici i la neu que l’envolta? Un dia viatjaré i visitaré un país on faci calor. Molta calor. Em posaré roba sense mànigues i em tiraré al mar. A un forat a terra, no, que segur que m’agafa claustrofòbia.