L’inici del seu segon viatge a Rússia va ser apoteòsic. Era un 8 de maig. L’endemà, va decidir sortir per veure com se celebrava el Deny Povedi a Moscou, el dia de la victòria. Tal com ella havia estudiat, el 9 de maig recordaven la victòria dels russos sobre l’Alemanya nazi del 1945. Però no sabia fins a quin punt se celebrava. Sabia que era festa nacional per tothom, això sí. I així ho va comprovar. Els carrers estaven plens de gent, hi havia cercaviles pels carrers, balls típics russos i manifestacions que aglutinaven antics membres de l’exèrcit, amb els seus uniformes i les seves medalles fent volar banderes que tenyien de vermell les places.

            Va ser realment colpidor veure la Plaça Roja literalment roja.  De fet, que es digués Plaça Roja no tenia res a veure amb el color. Tot i que el significat actual de la paraula krasni, en rus, sigui vermell, en realitat prové del terme antic per denominar quelcom bonic. Al vespre, riuades de gent pujaven cap al que semblava un mirador. Els va seguir. Des de dalt, va poder admirar la ciutat de Moscou des d’un punt de vista privilegiat i, per sorpresa, va poder gaudir també dels focs artificials que van omplir el cel, per donar punt final a la festa. Va ser un dia únic.

            L’endemà es va aixecar aviat i amb moltes ganes de fer més coses. Tenia pensat anar a fer una visita a l’Izmailovski Park, un parc on hi havia moltes paradetes de productes artesans i objectes típics russos. Hi havia els barrets típics de les orelleres amb l’estrella vermella comunista al davant, matrioshques, samovars, joguines de fusta, ceràmica pintada… Compraria tots els souvenirs que tenia pensat regalar quan tornés a casa i així ja ho tindria fet. Va agafar els diners que havia bescanviat per rubles a l’aeroport i se’ls va posar a la bossa, junt amb la documentació, el passaport, la sol·licitud d’invitació que ella havia anat a segellar al consolat i el carnet d’identitat, també per si de cas. Li faltava un document que calia tenir per estar a la ciutat de Moscou, un certificat que acreditava hi era com a visitant. L’endemà aniria a fer-se’l. No tindria tanta mala sort de ser parada per la militsia, la policia russa. Des que molta gent, en el primer viatge, els havia avisat que quan tinguessin un problema l’última cosa que podien fer era anar a la policia, li havia agafat una mica de por.

            Un cop va haver sortit del metro i quan ja estava enfilant camí cap al parc, els va veure, una parella de policies que  estaven parant a tothom. De fet, havia sentit a parlar que sempre buscaven gent sense la documentació adequada, sobretot venedors ambulants provinents de les ciutats properes que es desplaçaven fins a Moscou a vendre els seus productes. Per fer això, necessitaven un permís concret que molts d’ells no tenien. Això, a ella, no l’atenyia, però sí que li faltava el document de permís d’estada a la ciutat. Va esperar que tot anés bé i va fer cua diligentment com la resta de la gent espantada que s’esperava.

—Documentació! —li va ordenar un noi jove com ella. Anava vestit amb l’uniforme de policia, però semblava més aviat una disfressa. S’hi havia adreçat de la manera més seca i russa possible. Ella, que ja tenia tots els documents preparats a la mà els hi va entregar i ell es va posar a examinar-los. De seguida, va cridar un company seu i es van allunyar un xic mentre parlaven i se’ls remiraven.

—Noia, aquí falta un document. On és el document de permís d’estada a la ciutat? Vostè necessita un document, per poder estar aquí.

—Em sap molt de greu, però no ho sabia —i va posar ulls de pena. No va servir per a res.

—Doncs ens haurà d’acompanyar a comissaria —i en aquell moment va començar un dels pitjors moments del viatge. La van tenir tancada dins un quartet a dins la comissaria durant vuit hores. Durant una bona estona, aproximadament la meitat, va estar acompanyada per una senyora a qui li havia passat quelcom semblant. Estava tranquil·la, i resignada, perquè tal com em va explicar, no era la primera ni l’última vegada que això li passava. Anava repetint tota l’estona: “un altre dia perdut, què hi farem…”. Ella, en canvi, sí que estava espantada. Mai no havia estat dins una comissaria abans, i menys detinguda. Quan finalment la van anar a buscar, la van fer entrar a una altra sala, amb una taula i dues cadires. Semblava una sala d’interrogatoris com les de les pel·lícules.

—Noia, quin és el propòsit de la seva estada a Moscou?

—Estudiar.

—Té documents que provin que vostè està estudiant en alguna institució de la ciutat?

—No, perquè encara no he començat. Vaig arribar tot just ahir.

— Necessitaré veure què hi porta, dins la bossa.

            En tot moment havia portat la seva bossa ben agafada entre les seves mans. A dins hi portava un mapa, les claus del pis, la seva documentació, que ara mateix estava sobre la taula, una llibreta i un bolígraf perquè ella sempre escrivia, i la cartera, on portava diners, bastants, per comprar els regals. Va haver de donar la bossa al policia a contracor.  No va tardar ni un segon a obrir-la i posar-la de cap per avall perquè tot caigués sobre la taula. S’ho va agafar amb calma i va anar remenant i xafardejant tot el que hi havia. Fins i tot va fullejar la llibreta, de la que no deuria entendre res. Quan va trobar la cartera, la va obrir i va veure que hi havia els diners. Va aixecar el cap i es va dirigir a ella:

—Anar per Moscou sense tenir el permís mencionat equival a una multa. Perquè la deixem marxar, haurà de pagar la quantitat de trenta mil rubles.

Quina casualitat que tots els diners que havia agafat aquell matí i s’havia posat a la cartera per comprar regals ascendia a la quantitat de trenta mil rubles.