Li calien excuses. Els seus pares no entendrien que volgués tornar a marxar a Rússia. Anar allà per estudiar, per treballar, per viatjar… I amb qui hi anava? Sola? Tan lluny no era recomanable anar sola, dirien. Però ella volia marxar sola, sense rumb fix i a buscar-se la vida. Complicat. Ho hauria de planificar una mica millor, almenys per la tranquil·litat mental dels seus pares.

            Es va posar en contacte amb la universitat per saber si hi havia algun fòrum o plataforma on els alumnes buscaven o oferien habitacions en pisos d’estudiants. Ho va trobar. Una habitació a tocar de l’Arbat, al bell mig de Moscou, a un preu prou raonable. Perfecte. Calia, ara, buscar la manera que algú li fes la invitació per poder expedir el visat. Un dels estudiants que vivien al pis no va tenir problemes per donar-li un cop de mà i fer-li la invitació. Solucionat.

            Què faria allà? Doncs primer de tot apuntar-se a un seminari de la universitat sobre traducció i cultura. Li interessava aquest tema. D’altra banda, intentaria trobar feina, bàsicament ensenyant llengües, anglès, castellà o català. Era molt optimista, o ingènua. A més, també volia viatjar per veure llocs nous i, sobretot, conèixer gent nova.

            Només faltava un últim detall. Diners. No volia tornar a demanar als seus pares que li paguessin les despeses d’un viatge que ella s’havia entossudit a fer.  Havia de buscar feina aquí i, quan tingués els diners suficients per comprar el bitllet d’avió, pel lloguer i pel dia a dia allà, llavors posaria data.

            Tres mesos després d’haver treballat a la pizzeria del poble, havia aconseguit els diners suficients per marxar i es trobava de nou a l’aeroport de Moscou, el Sheremetevo. Va ser en aquell moment que va adonar-se de què havia fet. A partir d’ara, només comptava amb ella mateixa i els seus recursos per moure’s per un país que no era fàcil. Però aquest pensament no li va fer sentir por en cap moment, tot el contrari. Se sentia reptada, i això no feia més que motivar-la. També se sentia orgullosa d’haver-ho aconseguit, hi tornava a ser, com havia volgut des que n’havia marxat.

            Va sortir al carrer. No feia fred ni hi havia neu. Havia arribat un vuit de maig. Perfecte. Primer va veure la zona de taxis amb distintiu. No. Massa cars. Després va identificar on es paraven els cotxes que feien de taxi en negre. Aquests eren més barats, amb gran diferència. S’hi va apropar i en dos segons ja se li van acostar tres cotxes diferents per si estava interessada que la portessin a la seva destinació. Va agafar el que feia més cara de bona persona, com si això fos infal·lible. Li va dir l’adreça del pis on s’estaria durant aquells mesos i al cap d’una hora es trobava davant de l’edifici en qüestió. Va buscar el número de pis. Ningú no va contestar. Hi va tornar. Res. Es va començar a preocupar una mica. Eren les deu de la nit i no tenia gaire marge de maniobra. Va aconseguir entrar a l’edifici quan en va sortir un veí. Va arribar fins davant la porta i va tornar a trucar. Res. Com podia ser que no hi hagués ningú? Sabien que arribava i li havien assegurat que hi serien per rebre-la. Calia que es posés en contacte amb ells, però com. Tot ho havien fet per internet, a través de la plataforma de la universitat. Calia, doncs, connectar-se a internet. Els seus pares li havien comprat un adaptador per poder connectar-se amb el portàtil, que tenia a la motxilla petita. Es va asseure al replà i es va disposar a posar-se en contacte amb aquesta gent. No hi havia cobertura. Sense pensar-s’ho, va tornar a posar el portàtil a la motxilla i va marxar.

            Un cop fora, va mirar a ambdós cantons del carrer i va veure un cartell que assenyalava una estació, l’estació de Kiïvski. Segur que hi hauria cobertura. Un cop allà i després d’haver carretejat la maleta que portava, va connectar-se i va enviar un missatge als seus companys de pis. També els en va deixar un altre al fòrum. Després d’esperar una mitja horeta i no rebre resposta, calia organitzar-se per passar nit a algun lloc i l’endemà ja es buscaria la vida. Va observar el seu voltant, un lloc tancat, a aixopluc, relativament concorregut i amb seguretat. Dormiria allà. Un cop presa la decisió, va enviar un missatge a la seva mare, que devia fer hores que esperava saber si havia arribat i si tot estava bé. Li va dir que ja havia arribat, que tot estava bé, que ja s’havia instal·lat al pis i que se n’anava a dormir que estava molt cansada del viatge. L’endemà ja parlarien. Li va desitjar bona nit i segur que es va quedar més tranquil·la.   

            Aquella nit, la va passar a l’estació. Va trobar unes cadires on es va poder estirar, no abans de lligar-se la motxilla i la maleta a la cintura perquè no li robessin. No va dormir gaire, òbviament. Entre capcinades i capcinades va anar veient passar les hores fins que, cap a quarts de vuit del matí, va considerar el dia per estrenat. Es va aixecar, va deslligar-se les maletes i va obrir l’ordinador. Els seus companys de pis havien contestat. Li demanaven disculpes perquè no havien recordat que arribava aquell dia i li deien que a partir del migdia ja serien a casa. Començava una nova aventura.