Tempus fugit. El temps vola, no s’atura, s’escapa dels dits… Que la vida passa volant és un tòpic que ja cansa, però no per això deixa de ser cert. Aquest Nadal ho he pogut comprovar de primera mà als Pastorets de Cassà de la Selva, un espectacle que enguany ha celebrat la seva 48a edició. Això vol dir que d’aquí a dos anys, hi haurà festa grossa.

Des de petita he vist aquests Pastorets any rere any. Primer, perquè jo mateixa hi participava. Després, perquè formaven part de l’escola on havia estudiat, i on la meva mare treballava i col·laborava. Més endavant, perquè la meva filla hi va començar a participar, també. Sempre han estat allà, com una tradició persistent, gairebé immutable.

Però aquesta darrera edició ha tingut alguna cosa de diferent. El meu fill Marc, que fa 4rt d’ESO, també ha volgut pujar a l’escenari. I no amb qualsevol paper: ha encarnat Satanàs, el diable més roí que ha existit mai, res més lluny de la realitat, si ho comparem amb com n’és de bon jan, el meu fill. No era un repte menor. És un paper farcit de diàlegs, escrits en un català de principis del segle XX, el de Folch i Torres, que a vegades li ha posat difícil per entendre què deia. Però ho ha fet, se n’ha sortit, i amb escreix.

El més curiós, però, ve ara. El cas és que ell ja havia participat en aquests Pastorets. Ara té quinze anys, i precisament, fa els mateixos anys, va ser un dels protagonistes més antagònics amb què podria topar Satanàs. Igual que havia fet la seva germana Laura en el seu moment, en Marc va ser el nen Jesús.

El bé i el mal. El cel i l’infern. El fill de déu i l’àngel caigut.

I jo, com a mare, només puc constatar una vegada més allò que sembla tan sabut i tan difícil d’assumir: el temps passa de pressa. Però l’orgull, i el gaudi de veure com els fills creixen, es queda.

Bones Festes a tots!