Què tenen en comú els tsars russos amb els amos de les plantacions de sucre de la Cuba del segle XIX? Quines similituds podem trobar entre la Rússia imperialista i l’Espanya colonialista? Què pot unir una persona que escapa del seu país perquè allà se li estan acabant les opcions de vida i una altra que és arrencada de les seves terres en contra de la seva voluntat? Haurien treballat bé junts un antisemita i un corsari? Aquestes preguntes són algunes de les que se m’acudeixen quan em trobo amb dues novel·les, una a cada mà, que han nascut d’una mateixa motivació: la intenció d’escriure històries humanes amb una base històrica real.

A Els dos últims Fabergé vaig voler explorar la fi d’un món. A través de la mirada dels personatges, la novel·la transcorre en una Rússia convulsa, en la qual els símbols del luxe i la tradició, els famosos ous Fabergé, esdevenen també testimonis muts d’un imperi que s’esquerda. El relat fa un viatge en el temps i en l’espai que porta el lector a Girona, una ciutat que amaga molt més del que s’explica. És una novel·la sobre l’art, el poder i la fragilitat humana davant els canvis irreversibles. Però, sobretot, és la història de persones que lluiten per conservar la seva essència quan tot el que els envolta es fa miques.

Aigües de llibertat neix d’un altre context, però comparteix la mateixa arrel: la necessitat de donar veu a aquells que, enmig dels grans esdeveniments històrics, sovint són silenciats. Ambientada en la Cuba colonial i en la Costa Brava del segle XIX, la novel·la parla de viatges forçats, d’identitats arrencades, d’un incipient empoderament de la dona i de la recerca d’una llibertat que no sempre arriba de la manera esperada. L’aigua, símbol de moviment i esperança, esdevé aquí metàfora d’allò que canvia i que, malgrat tot, persisteix. Tot i que les dues històries semblen allunyades, comparteixen una mateixa essència: la lluita per la dignitat humana. Tots els personatges viuen atrapats entre estructures de poder que els superen, i tots ells intenten, d’una manera o altra, recuperar el seu destí. Potser és això el que més m’atrau de la ficció històrica: la possibilitat d’explorar com, rere els grans fets, hi ha sempre persones que estimen, decideixen i pateixen. Persones que, encara que estiguin separades per oceans o per segles, comparteixen les mateixes preguntes i els mateixos somnis.