Qui té una mare té un imperi. Això diuen. Com totes les frases fetes, aquesta sentència alberga part de raó, fruit de creences i tradicions que han perdurat al llarg dels segles. Però la pressuposició que totes les mares són perfectes és errònia. Desafortunadament per les persones que ho han viscut en primera persona, existeixen mares que no compleixen els requisits per considerar-se bones. En el meu cas, no em puc sentir més allunyada d’aquesta realitat.

            Tenir una mare com la que jo tinc és un autèntic privilegi. Criar-me amb una mare lletraferida, inquieta, amb força, amb resiliència i que creu que la cultura de l’esforç és el camí cap a l’èxit, ha sigut determinant perquè jo em convertís en una persona amb recursos, sempre motivada a aprendre coses noves i potent. Igual que ella. D’altra banda, la serenor amb què és capaç d’encarar situacions difícils, la tendresa i l’amor amb què és capaç de tractar les persones que estima, creen un equilibri que la converteix en una persona admirable.

Avui l’Olga fa setanta anys. Si la veieu, la podeu felicitar. Si la coneixeu i us l’aprecieu, envieu-li un missatge i feu-li saber que penseu en ella. Però, sobretot, valoreu la seva bonhomia, la seva generositat, la seva lleialtat cap als seus, la seva empatia, i la seva gran capacitat de bolcar-se en allò que l’apassiona, ja sigui exercint de mestra i ajudant a infinitat de nens que passen per les seves mans, com a amiga sempre present pel que faci falta pels seus amics, com a mare immillorable pels seus fills, o com a companya de vida perfecta pel seu marit.

Valorem-li tot això, perquè ser així no ve de sèrie. Tots podem triar com actuar i com ser. I ella ha escollit ser un deu, un deu de persona.

Per molts anys, mama!