El dia de Sant Jordi vaig anar a signar llibres a la plaça Catalunya de Girona. Hi vaig anar sense bolígraf. Sí. Me’l vaig deixar a casa. Amb les presses per arribar a casa després de tornar de Barcelona (aquell matí vaig treballar), fer un mos per no anar amb la panxa buida i agafar roba d’abrigar perquè en Jordi em portava amb moto, em va passar completament per alt que havia d’agafar l’eina essencial per poder anar a signar llibres: el bolígraf.

               Em vaig acostar fins al Stein, just al costat de la plaça per comprar-ne un. Feia molt de temps que no ho feia. Per casa, sempre en volten. Vaig tenir problemes per escollir-ne un, l’estiba que hi havia exposada era enorme. Finalment, em vaig decidir per un de color fúcsia per firmar Els dos últims Fabergé i un de lila per firmar Aigües de Llibertat.

               Mentre m’acostava a la primera parada on m’esperaven, a la llibreria Empúries, em preguntava si vindria gaire gent i quanta d’aquesta es decidiria per regalar-se  per Sant Jordi una de les meves dues novel·les. De fet, és tot un honor pensar que algú que té el costum de comprar-se un llibre per Sant Jordi es decanti pel teu. I aquest era el meu objectiu aquell dia. Un cop a l’Empúries, l’hora que m’hi vaig estar va passar volant. Davant els meus dos pilons de llibres, vaig poder explicar a una quinzena de persones les meves dues històries, o almenys fer-los-en un tastet. D’aquestes, una desena es va decidir per endur-se’n una de les dues a casa. En cada cas vaig haver-los de signar l’exemplar. Ho vaig fer a una parella jove que desitjaven ser recomanats, a una noia que va venir una primera vegada, em va escoltar, va marxar, s’ho devia rumiar i va acabar tornant decidida a comprar Els dos últims Fabergé. També ho vaig fer a un home portuguès que volia comprar tant sí com no una novel·la en català per Sant Jordi, i també a una dona ja gran que buscava amb moltes ganes una mica de novel·la històrica.

               Després de l’Empúries me’n vaig anar a la llibreria 22. En aquest cas, vaig estar asseguda. Em va venir a veure gent que m’estima i que no se’n perden mai ni una. Són els meus fans incondicionals i els estic enormement agraïda per aquest gest. També va passar gent que es va sentir atreta per les portades de les meves novel·les. S’ha de dir que són boniques. L’editorial Cossetània va fer una molt bona feina. I va passar gent amb qui hi vaig tenir connexió. Em donaven l’oportunitat de poder-los explicar les històries i els veia marxar amb el meu llibre sota el braç, contents d’haver fet una aposta per una escriptora desconeguda, per una història per descobrir. El que no sabien és que el meu grau de satisfacció superava el seu amb escreix.

               El tracte amb la gent, l’oportunitat d’explicar-te a peu de carrer, l’atenció amb la qual les persones escoltaven què tenia per explicar i veure el moment en què es deixaven anar i s’oferien a les meves propostes no va tenir preu. He de reconèixer que, de totes les persones amb qui vaig tenir l’ocasió de parlar, els meus preferits van ser una parella d’uns vint-i-cinc anys molt amables amb qui hi vaig tenir una fugaç “història d’amor”. Van passar per la primera parada i els vaig poder explicar les dues històries amb tota mena de detall (sense fer-ne cap descobriment, és clar). M’escoltaven, es miraven entre ells, se sentien atrets per les trames. Els seus rostres ho evidenciaven. Finalment, després d’explicar-me que precisament aquell matí havien sentit per la ràdio una ressenya d’Els dos últims Fabergé, em van donar les gràcies i em van dir que ja s’ho pensarien. A la següent parada, però, mentre jo estava asseguda signant llibres a altres lectors, els vaig veure de lluny. Ells, que estaven dempeus just allà per casualitat, també em van veure. Vam fer contacte visual. Els vaig convidar a seguir amb la conversa amb un somriure murri i ells no van dubtar a acostar-se a la taula.

—Ja veig que t’hauré de comprar el llibre. Això sembla el destí. Primer et sento per la ràdio, després ens expliques les històries a l’altra parada i ara et trobem aquí. Sembla que aquests llibres em cridin.

               Mentre els veia allunyant-se amb els meus llibres sota el braç, ho vaig saber: havia superat el meu primer Sant Jordi.