Potser Ulisses, que va trigar deu anys a guanyar la guerra de Troia amb els grecs i en va trigar deu més a poder arribar a casa seva de nou, seria del parer que deu anys és molt de temps. A la vegada, una mare que veu créixer el seu fill i s’adona que de cop i volta acaba de fer els deu anys, aquest període de temps li semblarà un obrir i tancar d’ulls.

               El temps és relatiu, hi estem d’acord. El que no podem relativitzar, tanmateix, és tot el que vivim, que perdura en la nostra pell, en els nostres records i en el nostre pensament.

               Ara no sé dir si deu anys amb tu ha estat molt o poc temps. Intento fer una mica de balanç. I ho faig amb una temàtica que et toca de prop.

               La nostra carretera sempre havia estat allà, sense ser conduïda i sense saber on aniria a parar. Quan fa deu anys vam decidir que li donaríem una oportunitat, vam pujar de seguida, vam tancar les portes, ens vam mirar i tots dos vam saber que allò era el que volíem. Finalment, hi érem, després de tants anys preguntant-nos, per separat, què hauria passat si…

               La primera recta va ser brutal, inesperada, excitant… l’evidència que no ens havíem equivocat. Al final, però, una corba ens va fer sortir de la carretera. L’accident va ser aparatós, ens vam fer mal. I a vegades encara ens mirem les cicatrius. Un cop recuperats, vam tornar a trobar una recta. Aquesta va ser llarguíssima, m’atreviria a dir que la vam anar seguint durant cinc o sis anys. Evidentment que, de tant en tant, ens trobàvem algun sot, un arbre trencat al mig de la carretera, altres persones que havien tingut els seus propis accidents i els donàvem assistència. Fins i tot miràvem pel retrovisor i ens perseguien cotxes plens de records, inseguretats o inquietuds del passat. Tanmateix, ens en sortíem. Continuàvem el nostre trajecte, escoltant música, fent petar la xerrada per fer el viatge més amè, compartint les sensacions i sentiments del moment.

               Fa quasi un parell d’anys, vam voler canviar de carretera. Vam apostar per seguir-ne una que ens aportés un nou repte. Sempre ens hem entossudit a voler-nos superar. Els primers mesos va ser difícil, fins i tot desafiant. No estàvem acostumats a aquell tipus de carretera, i vam haver de lluitar contra tota mena d’impediments que no ens permetien trobar un moment de qualitat per nosaltres. Hi havia tantes corbes difícils d’agafar, tants obstacles a superar. I per si no fos prou, sempre viatjàvem de nit, fent la conducció encara més complicada.

               A la primavera, però, una matinada que ens havíem adormit al voral de la carretera pel cansament que portàvem a sobre, vam obrir els ulls i vam veure que es feia de dia. El sol sortia tímid per l’est. Ens vam fixar en el nostre voltant. Érem al nostre mirador, aquell on tantes vegades ens havíem arribat quan érem només adolescents i ens agafàvem la mà tímidament. El mirador a què ens havíem aferrat quan pensàvem l’un amb l’altre durant els anys que vam estar separats abans de retrobar-nos. El mirador pel qual vam apostar quan vam decidir pujar al cotxe junts. I ho vam entendre.

               Ho tenim tot. Deu anys de corbes i sots és el mínim que la vida ens pot oferir per fer-nos la guitza. Però per més que s’animi a posar-nos-ho més difícil, nosaltres continuarem aquí, junts, fent rumb cap a on sigui que ens vingui de gust o calgui anar, amb les finestres baixades, sentint l’aire que ens acompanya i cantant Estopa a “grito pelao”. I la teva mà, sempre, sobre la meva cama, com dient-me: “soc aquí, i saps que sempre hi seré”.