Quina sensació tan estranya i embriagadora la d’estar estudiant un altre cop.

            Tot i no haver parat mai, sempre formant-me d’una manera o altra, el format tradicional d’aprenentatge, el vaig deixar enrere a la universitat fa ja uns quants anys. Ara, fruit de la impulsivitat que em caracteritza, torno a ser estudiant a la Universitat Central de Barcelona. Torno a tenir el carnet de l’estudiant, segueixo de nou un calendari de classes i aules, escolto atenta els professors i tinc deures per a fer.

            L’única particularitat, i no pas anecdòtica, és que no tinc l’edat dels companys que m’envolten. Ells, acabats de sortir de l’institut, són molt joves. Els passadissos, els patis, la biblioteca… estan plens de grups de joves que parlen, riuen, mengen… i viuen una de les millors èpoques de la vida, la universitària. Jo també la vaig viure en el seu moment, una època en què l’única feina que tenia era anar a classe, estudiar, anar aprovant els exàmens i així acabar traient-te la carrera.

            La seva manera de parlar i de comportar-se és jovenívola, òbviament. Parlen en veu alta, riuen molt, en certs moments fins i tot criden. Són uns sorolls dels quals jo m’havia oblidat, o potser mai ni me n’havia adonat quan jo formava part del seu clan. És curiós com es percep tot des del punt de vista d’un mateix, des de l’edat que es té. Cada moment dona una perspectiva diferent.  

            A la classe de llatí, he fet una amiga, la Magalí. Ens asseiem juntes. Ens vam passar els números de mòbil el primer dia, i quan jo o ella no podem anar a classe ens passem els apunts. Quina responsabilitat i quin honor, posar encara que sigui només el peu en el seu clan, en certa de manera. Però tampoc m’emociono molt, perquè no formo part d’aquest clan ni de lluny.

            Jo, a classe, sempre m’assec a davant, ells a darrere. Jo sempre estic disposada a contestar si sé el que el professor m’està preguntant. A molts d’ells els costa, els pot la por o la timidesa típica de l’edat. Jo surto de classe i me’n vaig a treballar, o a fer la compra perquè tinc la nevera buida, o a recollir el meu fill d’entrenament de waterpolo… o cap a casa a fer la bugada, el sopar, els dinars per l’endemà, a donar un cop de mà a la meva filla amb el que necessiti o a posar-nos al dia amb la meva parella.

I quan arriben les 11 de la nit, em poso al llit i només em queda un u per cent de l’energia amb què m’he aixecat. Amb l’esperança que la nit m’ajudi a carregar, espero a aixecar-me l’endemà a les sis del matí per poder tornar a la rutina, una rutina que, tot i gastar irremeiablement tota la meva energia, m’omple i no canviaria per res. M’adormo i somnio. Somnio amb patis interiors, claustres, petits estanys plens de peixets de colors… tot barrejat amb versos sortits de l’Odissea d’Homer, declinacions de l’alemany, paradigmes llatins i les paraules més boniques de pronunciar en italià.

I tu? Què et posaries a estudiar ara? Què et faria gaudir?