Ho reconec, soc misofònica.

               No puc suportar el tamborinar dels dits damunt una taula, el clic constant d’un bolígraf o el so de respiració forta. Però el que realment m’irrita, em fa ràbia i em provoca una sensació emocional tan intensa que no puc controlar, és el soroll de les persones quan mengen o beuen. És quelcom superior a mi. Reconec que tinc ja una edat, i hauria de ser capaç de controlar què em fa saltar i què no. Però amb això, admeto que tinc la batalla perduda.

               I és precisament al tren on ho pateixo més. Tot i sentir-me molt afortunada de poder comptar amb el soroll de fons que el mateix tren ofereix, els vagons són llocs on les persones no acostumen a parlar, a excepció de qui decideix que tots els del seu voltant hem de sentir la seva conversa per telèfon, les mestresses que s’aventuren a anar a passar un dia a Barcelona i s’expliquen la vida al mig del tren sense importar-los la gent que tenen al costat o el que està en plena reunió online fent-nos-en també partícips…

               Doncs el que deia, el silenci fa que els sorolls que surten de la normalitat s’accentuïn, i us en puc donar exemples perquè m’entengueu.

               Precisament el dimecres passat, tornant a casa, vaig tenir al costat una noia que va mastegar el seu meravellós xiclet des de Passeig de Gràcia a Caldes de Malavella, just el trajecte que vaig fer jo. Aquell xiclet, que li podríem donar la categoria de Boomer XXL, anava donant voltes per la seva boca d’una manera que feia que jo en pogués sentir fins al més mínim detall. El mastegar de les dents, la llengua acompanyant-lo en el seu moviment i la saliva maldant per absorbir el poc gust que ja li devia quedar després de tanta estona mastegant-lo. A tot això, només calia afegir-hi les bombolles que cada tres minuts s’entretenia a formar i a fer petar. Intolerable.

               Un altre exemple. El que té massa son quan s’aixeca per esmorzar. Per això, quan arribes al tren a les sis de la matinada, el que més il·lusió et fa és trobar-te que el passatger del teu davant s’ha preparat l’esmorzar per menjar-se’l allà. I au, amb la cullereta es menja, d’un pot de vidre, el seu iogurt, la fruita i el muesli. I escura que escuraràs, fent l’irritant sorollet de la cullera, que em fa venir ganes d’agafar-l’hi i llençar-la per la finestra. Irreverent.

               Un altre. La típica que va llegint i escoltant música. Té son, molta son. I només fa que enganxar un badall amb un altre. Al final de cada badall, el soroll més detestable que puc arribar a sentir. Aquell obrir i tancar de boca fent sorollet amb la saliva i fent-me eriçar tots els pèls del braç. Menyspreable.

               I així, m’hi podria estar hores… Però no patiu, que no ho faré. També us he de dir que estic en tractament. Ara m’he apuntat a una teràpia d’aquestes que en diuen de xoc. Cada dijous al matí, m’obligo a assistir a unes reunions on la gent menja amb la boca oberta, tasta i assaboreix coses de manera sorollosa, beu deixant sentir com la seva gola engoleix el líquid i fa tot el soroll que pot menjant amb cullereta. Encara estic a les beceroles de superar la meva fòbia. M’han dit que quan superi el primer bloc de sorolls, passaré al segon, on hi ha, entre altres, la part dels xiclets. Només de pensar-hi ja em poso nerviosa. Ja veig que trigaré a recuperar-me.