Quan era petita  i al pati de l’escola jugava a atrapar, tenia sempre aquell neguit quan tenia algú perseguint-me i corrent darrere meu. Aquella sensació d’angoixa i de no voler ser atrapada es dissipava de seguida que arribaves als llocs denominats “casa!”. I la llengua, com tot, evoluciona. Per això, ara els nens en diuen “salvens!” M’encanta aquesta expressió, i em fa pensar amb les meves amigues.

            Quants de nosaltres podem aixecar la mà i dir: “Sí, jo tinc un grup d’amics amb qui puc comptar pel bo i pel dolent”? Jo em sento afortunada de poder dir que sí, que tinc una colla d’amigues amb qui riure, però també amb qui recollir-nos del terra quan caiem.

            He de dir que ens veiem poc. Cadascuna de nosaltres té la seva vida, la seva rutina. I les casuístiques són vàries. Algunes viuen aquí, altres allà… Algunes ja tenen els fills grans i campen per les seves, altres tenen nens encara petits i més dependents i altres no tenen fills. Això fa que els nostres ritmes de vida siguin diferents i, a vegades, poc combinables per trobar-nos. Però sabem que hi som.

            El nostre punt de trobada, whatssap, un grup que considero el nostre refugi. Hi podem compartir tant la notícia més rellevant com la broma més absurda. Tot hi té cabuda. Fotos del que cadascuna fa, dels nens, publicacions que hem vist i ens han fet gràcia, safareig… el que faci falta.

            Unes són més voyeurs, no diuen gaire cosa, però ho llegeixen tot. Les altres són més actives, proposen més trobades i desencallen situacions quan costa prendre decisions. Cadascuna, però, sap que les altres hi són, i que les altres la tenen en compte a ella. La història que portem al darrere juntes així ho permet i així i ho continuarà permetent sempre.

            Recordo quan teníem vint-i-escaig anys. Dèiem que si als quaranta no teníem parella, ens n’aniríem a viure totes juntes,  “living apart together”, deia la Mariona. Ara que en tenim quaranta-cinc, i totes estem o amb parelles o amb fills o estabilitzades, cadascuna viu a casa seva. Però moltes vegades em pregunto com seria compartir la vida i el dia a dia amb les meves amigues, les que em coneixen des de petites, les que saben quines són les meves fortaleses i les que m’ajuden a gestionar els meus defectes. Les que, sense plantejar-s’ho corren quan ploro, quan m’afecta alguna cosa o quan necessito que m’escoltin. Les que sempre hi són.

            Potser ens hauríem de plantejar si la forma tradicional d’agrupar-se de les persones, que només dona com a vàlides unitats familiars basades en relacions sentimentals de dues persones, hauria de deixar de ser l’única forma vàlida…

            Ja m’hi veig, una casa gran, enorme. Un bon menjador i una cuinassa, on fer vida, trobar-nos els vespres, compartir sensacions, riure, o plorar si fes falta. Dos pisos més amb estances, una per cada una, on poder tenir el nostre espai, amb els nens si fes falta, i poder fer vida quan tinguéssim ganes d’estar amb nosaltres mateixes. A fora, un jardí bonic com la nostra amistat, una amistat que es rega sola.

            Quan siguem velletes i es demostri que és veritat que l’esperança de vida de les dones és més llarga… us faig una proposta, noies. Fem un “living apart together”? Visquem totes sota un mateix sostre, anem a fer un Bitter Kas i unes olivetes a l’hora del vermut, a la tarda unes ballarugues o al bingo i al vespre, a la nostra cuinassa, gaudim de la nostra companyia, la que ens haurà guiat durant tota la nostra vida.