Quin goig arribar a casa i que els teus fills et diguin que han agafat curiositat per la geografia. El mestre Miquel ja ho té això, expliqui el que expliqui, Història, Geografia… es posa els alumnes a la butxaca.

—Mama, on anirem de vacances l’estiu que ve?

—No ho sé, Laura. Rumiem-hi…

—Doncs a mi m’agradaria anar a Podgorica.

—I on és, això? —els meus coneixements de geografia són més aviat limitats.

—Podgorica és la capital de Montenegro.

               Montenegro. D’acord. País novell, abans fent parella amb Sèrbia. A la costa del Mar Adriàtic, sota Croàcia, fent frontera amb Bòsnia-Herzegovina per l’est i amb Albània pel sud. Molt bé. Gràcies, Wikipèdia. I com si les recomanacions de la meva filla fossin desitjos que han de ser fets realitat tant sí com no, perquè consentir-los de tant en tant també ve de gust, vam començar amb els preparatius del viatge. Finalment, teníem una setmana organitzada per fer uns quants dies a Croàcia i uns quants a Montenegro. Així aprofitàvem el viatge i vèiem dos països diferents. Llogaríem un cotxe i aniríem fent aturades als pobles i ciutats que havíem decidit afegir al nostre itinerari.

               Tot va anar perfecte durant els dos primers dies. El vol, el lloguer del cotxe, les primeres visites… Quan va ser hora d’anar baixant cap a Budva, un poble situat ja a Montenegro i a dues hores de la frontera amb Croàcia, vam decidir que agafaríem l’autopista, ens estalviàvem  quasi una hora i mitja de trajecte. Del que no ens vam adonar és que aquesta autopista passava, durant uns quants quilòmetres, per Bòsnia-Herzegovina. A la frontera, va començar el festival. El senyor amb cara de gos que ens va atendre ens va agafar els tres DNIs i se’ls va mirar detingudament. Llavors els va passar per una màquina curiosa. El tercer DNI, el de la Laura, el va passar dos cops més. L’home es va mirar la meva filla, després a mi i finalment ens va dir que aparquéssim el cotxe.

               Després d’esperar més de dues hores, es va acostar un altre senyor molt més simpàtic i amable amb qui vam haver de parlar italià perquè l’alternativa era el bosnià, que tinc ara mateix una mica rovellat… Ens va fer passar a un despatx i ens va explicar que s’havia de quedar el DNI de la Laura perquè els havia sortit una alerta de la Interpol. Tampoc no podíem entrar a Bòsnia, per descomptat.

               Surrealista. El primer que em va venir el cap quan vaig sentir “Interpol” és el concepte extret de pel·lícules i sèries d’investigació i criminals. Com podia ser que el DNI de la meva filla hagués estat detectat per la Interpol? L’home bosnià que parlava italià no ens va donar cap més explicació que aquella, i ens va assegurar que l’endemà l’havien d’enviar a la Interpol. Ens va entregar, abans de marxar, un document una mica rònec, per què no dir-ho, on posava que havien hagut de requisar el DNI de la Laura. Amb el paper aquest a la mà, li vaig preguntar si això em serviria per entrar a Montenegro, o per volar. L’home em va dir que sí, que cap problema. El document estava escrit en bosnià. Vaig veure clarament que aquell home no em deia la veritat. Però no hi podia fer res. Per més que em queixés, el DNI no me’l tornarien.

               Amb el paper rònec sota el braç, vam fer mitja volta a la mateixa frontera i vam recular per Croàcia fins quasi a Dubrovnik, on vam agafar la carretera de la costa, que arribava a Montenegro sense haver de passar per Bòsnia. La sorpresa va ser difícil de digerir quan, a la frontera amb Montenegro, un home encara més antipàtic que el de la frontera amb Bòsnia, es va mirar el document que m’havien donat i es va limitar a dir: “what is that?” amb accent eslau. De nou, em trobava a un despatxet amb un altre policia que parlava una mica d’anglès. Era un home jove, d’uns vint-i-escaig anys. Els seus ulls verds i expressius em van donar confiança. Li vaig exposar la meva situació.

—Li prometo que demà al matí el primer que farem serà anar a l’ambaixada d’Espanya a Podgorica que ens facin un passaport d’emergència —jo no sabia de què parlava, no tenia ni idea de si hi havia ambaixada, i molt menys si en aquestes situacions t’expedeixen un passaport d’emergència. Però havia d’intentar que em deixessin passar d’alguna manera.

—Senyora, jo entenc la seva situació —se’l veia comprensiu, però inamovible —però vostè ha d’entendre que aquesta és la meva feina i jo no la puc deixar passar de cap de les maneres, pensi que la seva filla està sense cap document que la pugui identificar.

               En aquell moment, em vaig començar a angoixar. Feia hores que conduïa, havia passat moments de nervis a l’altra frontera i em costava pensar amb claredat. Vaig fer un esforç per centrar-me i fer-ho de forma ràpida. Havia de reaccionar de la manera correcta per aconseguir el meu objectiu, que em deixessin passar. Va ser llavors quan els ulls se’m va començar a negar de llàgrimes, una reacció a la qual estic completament avesada. És la meva manera de gestionar des de nervis a tristesa, frustració i fins i tot felicitat. Soc una ploranera.

—Senyora, per favor, no plori, em sap tant de greu…. Com es diu la seva filla? —ja el tenia! Li havia vist durant una mil·lèsima de segon als seus ulls verds.

—Es diu Laura, ara és al cotxe esperant. Està tan trista, pobreta… —ad misericordiam, com una paparra, m’hi vaig aferrar…

               Després de deixar-me anar en plors del tot, un cop el noi d’ulls verds em va dir que em deixava passar, prometre-li mil vegades que l’endemà el primer que faria seria anar a l’ambaixada i dir-li dues mil vegades la paraula “gràcies” amb tots els idiomes que sabia, vaig sortir esperitada del despatx, vaig córrer eixugant-me les llàgrimes fins al cotxe, vaig arrencar el motor i vam marxar tan de pressa com vam poder deixant enrere Croàcia i endinsant-nos al bonic i desconegut país de Montenegro.

               Suposo que us preguntareu si vaig complir la meva promesa i vaig anar a Podgorica. I tant! Al consolat ens van expedir un salconduit que després ens va servir per tornar a entrar a Croàcia i, més tard, agafar l’avió de tornada. L’experiència va ser curiosa, un xic anguniosa, però satisfactòria, perquè vaig poder constatar que encara es poden trobar persones que es deixen entendrir per altres.

De tornada de Zagreb, encara dins l’avió, la meva filla em mira i em diu:

—Antananaribo?

Gràcies, mestre Miquel, però potser aviat t’hauré de començar a passar factura.