Torno de l’Estartit i em decideixo a fer-ho per la carretera de Santa Pellaia, que et porta de La Bisbal a Cassà de la Selva, on visc. És estiu, les vuit del matí. La calor encara no és sufocant i vaig amb les finestres baixades fins baix. Una brisa d’estiu m’oxigena i em renta la cara i les idees. Apujo la música, cançons de la ràdio una darrere l’altra, ara que els programes despertador estan de vacances i no embruten moments com aquests amb tertúlies pesades i sense sentit. La música em transporta, m’embriaga i em fa sentir viva. Canto. Apujo el volum. Canto més fort.

               Després de Cruïlles començo a agafar les corbes que venen amb ganes i llibertat. Amb el permís dels ciclistes que em vaig trobant, començo un idil·li amb aquella carretera tant endimoniada per molts, però que a mi tant m’agrada gaudir. Amb la mà esquerra al volant i aferrada al canvi de marxes amb la dreta, vaig fent camí fins a arribar a dalt, a Santa Pellaia. M’agrada pensar que encara em queda la baixada fins a Cassà.

               És llavors quan el noto. Aquell mal de panxa que a vegades tinc la sort de poder sentir. És una sensació estranya a la part baixa de l’estómac. La primera vegada que hom ho notés podria pensar que és de gana, però el que sento jo és diferent. És gana de vida, em sento àvida de fer coses, de gaudir de moments, d’esprémer l’estiu i després l’hivern, de mirar al futur i voler omplir-lo de tot el que em fa feliç al costat de la gent que estimo, de la feina que tant m’omple, de lectures, d’estudi, de sofà, de concerts, de teatre, de viatges, de platja, de barca, de bicicleta…

               La vida, per mi, és com estar-te menjant el que tens el plat, encara no has acabat i ja penses que en voldràs més. Dona-me’n més! Que en quedi! Que jo tinc gana, tinc gana de vida i me la penso acabar tota.