La primera vegada que va posar els peus a Rússia va ser el deu de setembre de dos mil u. Després d’estar-se quatre anys estudiant per convertir-se en traductora i intèrpret del rus, encara no sabia per què havia escollit aquell idioma.

            Des d’un bon principi, haver-lo escollit li suposava sentiments contradictoris. D’una banda, era un repte molt motivador, pel fet de no tenir massa recursos a l’abast ni persones amb qui poder-lo practicar. D’altra banda, aquest mateix fet esdevenia un desavantatge, perquè li feia la sensació que no podia avançar prou amb el seu aprenentatge. Mentre el va estar estudiant sempre pensava el mateix. Si hagués escollit estudiar rus per algun motiu de pes, fos familiar o perquè hi havia d’anar a viure en un futur… la motivació hauria estat diferent. Res d’això. La decisió d’haver après rus va ser totalment arbitrària. Quan s’entrava a la carrera de Traducció i Interpretació, es podia escollir entre diferents llengües, a part del català i de l’anglès, en el seu cas. És el que se’n deia la llengua C. Hi havia altres opcions, com per exemple el francès, l’italià, l’alemany, el japonès, el xinès i l’àrab. Va analitzar-les. Pel que fa a les llengües més properes, va pensar que més endavant ja tindria l’oportunitat d’aprendre-les. Li semblaven més assequibles. Pel que fa al xinès, al japonès i a l’àrab, li va semblar que necessitaria molts anys abans no podria tenir una conversa o tenir un nivell mitjà-alt de l’idioma. I com que per naturalesa era una persona impacient, també les va descartar. Li quedava el rus. Què en sabia, en aquell moment, del rus i de Rússia? Absolutament res. Només es podia refiar d’estereotips barats com els que tenen tots els països. Si es fixava en la llengua, sabia que no compartien el mateix alfabet. I això li va picar la curiositat lingüística que sempre havia portat dins. Per tant, de seguida ho va veure clar. Ho va comentar amb la seva mare, que tenia al costat en el moment de formalitzar la matrícula, i hi va estar d’acord.

            Es va passar, igual que els seus companys de classe, tres mesos fent cal·ligrafia. S’ha de dir que va gaudir-ne molt. Li recordava a quan era petita i li feien fer cal·ligrafia a l’escola. El que ho feia més bé, s’emportava regalèssia a casa. A la universitat, no els en donaven, de regalèssia. L’únic que s’emportaven era que els demanessin la pressa i no rebre cap mena de retroacció a l’hora d’entregar la feina. No obstant això, van anar avançant. Quan van arribar a les declinacions, la cosa es va complicar. On s’és vist que una paraula acabi diferent depenent d’on estigui situada dins una frase? Era un concepte inexistent a la seva llengua mare. Sí que n’havia fet un tastet en el passat, quan a l’institut va estar estudiant llatí i grec. I de fet, altres llengües més properes també tenen declinacions, com l’alemany, que en té quatre. Però el rus en presentava sis. Això requeria certes habilitats. Per començar, calia tenir memòria i recordar totes les terminacions de les sis declinacions, això tenint en compte si la paraula era masculina, femenina, neutra o plural. Havia arribat a fer-se esquemes i graelles per empaperar tota l’habitació. Una vegada, fins i tot, el va fer de mida gegant per poder-lo penjar al sostre sobre el llit. Així, estirada, podia anar repassant. A mesura que van anar passant els cursos, el nivell va anar augmentant. I en els últims cursos, les classes ja no eren de llengua instrumental, sinó de traducció. Tractaven amb textos literaris, jurídics, divulgatius, etc.

            Quan van arribar al final de la carrera, ella i molts dels seus companys es van adonar que el seu nivell de rus no era l’òptim. Els mancava la part més oral i espontània de la llengua. Podien llegir i escriure sense problema, fins i tot traduir. Però quan volien tenir una conversa no tenien prou fluïdesa, perquè no l’havien practicat mai en un entorn natural, només a classe. No tenien alternativa, calia marxar a Rússia per compensar aquella mancança. Després de parlar-ho amb els professors, els van informar d’una beca similar a la beca Erasmus, però en col·laboració amb Rússia. Es deia Tempus. Cinc companys de classe i ella es van decidir a sol·licitar-la. Els la van concedir malgrat el llarg i carregós procés que això va comportar. Van haver de recopilar tota la documentació, que no era poca, demostrar les bones notes obtingudes al llarg de la carrera i, el més difícil, bregar amb la burocràcia russa. Calia un visat per poder entrar al país. Per aconseguir un visat, havies de ser invitat per una persona o institució d’allà. En aquest cas, la Universitat Estatal de Moscou els expedia aquesta invitació. Un cop rebuda, va caldre anar al consolat rus de Barcelona situat a l’avinguda de Pearson a Barcelona. Va ser en aquell edifici on van tenir el primer contacte amb la manera de fer russa. Va ser, per tots, com un gerro d’aigua freda. Els professors els havien avisat que a les administracions públiques russes, la gent que hi treballava era una mica esquerpa. S’havien quedat curts, amb aquesta descripció. No només van ser esquerps sinó també bruscos i poc sol·lícits. Tampoc van voler ajudar-los amb la llengua. Parlaven molt de pressa, sense ànims de voler-se fer entendre. I si ells tenien problemes per expressar alguna cosa, s’impacientaven i feien passar el següent. Després d’aquesta experiència, i sense saber si realment el que volien era anar a passar tres mesos a un país que d’entrada no els havia semblat gaire acollidor, van aconseguir tenir tota la documentació a punt. Marxaven el deu de setembre del dos mil u.