És el setè dia que entro a la biblioteca Lenin de Moscou. Tot i tenir només deu anys, la meva mare m’hi deixa anar cada dia a donar un cop d’ull. Ella creu que jo em passo l’estona llegint contes. Tanmateix, ja fa temps que he deixat enrere el contes i m’he interessat per altres tipus de llibres.

            Assegut a una taula del racó, just al costat del finestral per on entraria el sol si en fes, cada dia hi he vist la mateixa persona llegint. És un senyor molt gran que sembla que formi part del mobiliari, la seva presència allà és d’allò més natural. M’hi acosto.

—Hola.

—Nena, què vols?

—Res.

—Doncs no molestis, que estic llegint.

—Què llegeix?

—No t’importa. Escampa la boira. Mira, cap allà, que hi ha la secció de contes per a nens.

—Ja me’ls he llegit tots. Ara estic més interessada en la literatura anglesa del segle XIX.  Amb Lord Byron percebo sensacions que pensava que no es podien sentir només llegint paraules. I Amb Charles Dickens, em sento tan atrapada en les seves històries que no puc deixar de llegir. També m’agraden les germanes Brontë i les dones dels seus relats, són valentes. O Mary Shelley i la criatura que va crear, una abominació anomenada Frankenstein que m’entendreix enormement. De la literatura russa, m’he llegit els més coneguts també. Però sí que m’agradaria explorar quelcom diferent.

            L’home aixeca el cap del llibre, on l’havia tingut fins ara perquè no s’havia molestat ni a mirar-me als ulls. Potser se sorprèn de la meva edat i dels llibres que ja m’he arribat a empassar. I, per això, em sembla que té intenció de contestar-me. Obre la boca, però finalment se’n desdiu. Fa que no amb el cap i continua llegint. Jo considero que no hi faig res allà, palplantada davant d’aquell home tan antipàtic, dono la volta i me’n vaig. De sobte, però, noto com em toquen l’espatlla, és l’home.

—Nena, vine —es posa davant meu i amb la mà em fa un gest perquè el segueixi.

            Em porta fins a la segona planta. Encara no hi havia arribat, aquí. Massa coses interessants que m’han entretingut a la planta baixa i a la primera planta.  El senyor alenteix el pas, va mirant els passadissos fins que es decideix per un. Hi entra. Amb el dit índex de la mà esquerra comença a resseguir els lloms dels llibres i torça el cap per llegir-ne els títols. S’atura. En treu un, El Mestre i Margarida.

—Quan siguis capaç de llegir-te un llibre com aquest, entendre’l i riure, vine’m a buscar i parlem —me l’ofereix, li agafo, gira cua i se’n va.

            Riure, precisament riure, penso jo. Que un home que sempre té el posat seriós com un plat de faves i t’engega només de saludar-lo t’hagi de donar una lliçó sobre l’humor, em sembla més aviat contradictori. Però ja és tard, ja m’ha despertat la curiositat. Me’l llegeixo en dues horetes. No dubto a anar a buscar l’home de nou.

—Senyor, em podria dir si us plau on puc trobar més llibres com aquest? No he rigut obertament (estem dins una biblioteca, ja m’entendrà), però m’ha captivat, l’he trobat hilarant.

—Per riure amb un llibre, no cal exterioritzar-ho. Es pot estar rient per dins i que ningú se n’adoni —deu ser això, per dins es deu estar desllorigant de riure —acompanya’m nena, que t’ensenyo la secció que necessites.

            El segueixo fins al mateix prestatge de la segona planta.

—Qualsevol llibre que agafis d’aquestes lleixes serà una obra mestra de la sàtira russa.

—Què és la sàtira, senyor?

—Pretendre  que les persones se’n riguin de les coses més sèries de la vida.

            No entenc què vol dir amb aquesta explicació, i tampoc li puc preguntar. Ja ha marxat de nou.