La feina dels meus somnis no existeix.  Podria trobar alguna ocupació que mig s’hi assemblés, és clar, però dedicar-me al que realment a mi m’agradaria fer i, a sobre, cobrar, estic segura que no existeix.

               Equiparo la meva quimera a una pel·lícula de ficció que situa l’espectador a un univers paral·lel i completament inventat. Per contextualitzar aquesta il·lusió, imagino i us proposo un laboratori, ubicat a un gratacel folrat de cristall enmig d’una de les ciutats més pròsperes del dit univers paral·lel. Un cop dins, una porta d’acer inoxidable amb un sofisticat sistema de reconeixement de la retina ens dona accés a un espai ple d’innovació. El sostre alt, amb il·luminació LED integrada, banya l’estança amb una llum blanca i clara.

               Situats  al mig de l’estança, hi veiem taulells de treball amb superfície de quars, degudament ordenats i amb monitors hologràfics integrats. Les prestatgeries de les parets estan farcides d’instruments de precisió d’última generació i de flascons i recipients amb líquids de colors brillants. El so constant de servidors informàtics i l’emissió suau de dades digitals ressonen en l’aire, barrejant-se amb el murmuri dels drons de laboratori en moviment, en constant vigilància. Tot respira pulcritud, diligència i equilibri en un lloc on la ciència i el futur es troben en perfecta harmonia.

                              Us he de dir, tanmateix, que aquest laboratori no es dedica a experiments químics o físics convencionals, sinó a l’estudi dels mots. Equipat amb tecnologia adequada per tal fi, es dedica a la recollida de dades, l’anàlisi, la lectura dels resultats i les possibles accions a emprendre posteriorment, sempre tenint com a objecte d’estudi, LA PARAULA. Per començar, les parets compten amb pantalles interactives que mostren en temps real l’evolució d’algunes paraules en la societat, fent-ne palès el caràcter viu i canviant. Es compta també amb unes càpsules insonoritzades on es duen a terme experiments sociolingüístics. Aquí, els participants són exposats a combinacions de paraules i frases, mentre sensors avançats registren les seves reaccions emocionals i cognitives. Aquestes dades s’analitzen posteriorment per comprendre com les paraules influencien els pensaments i les emocions humanes, així com les interaccions socials. En un altre racó, taulells hologràfics permeten als lingüistes comparar paraules similars de diferents llengües, observant com han anat evolucionant dins la seva llengua i han pogut anar diferint en significat, ortografia i ús. També cap la possibilitat de fer un estudi, amb l’ajuda de la intel·ligència artificial, de l’origen etimològic de les paraules, traçant les seves arrels a través de segles d’evolució i migració cultural. Finalment, comptant de nou amb la IA, els lingüistes s’aventuren a donar prediccions sobre el naixement, la mutació o la mort de certes paraules en un futur. No s’equivoquen de molt.

               Com ja us he dit abans, és impossible que això existeixi, que es destinin tants diners al mer estudi de les paraules quan les partides pressupostàries dels governs han d’anar destinades a propòsits més importants, relacionats amb la salut per exemple, i amb uns resultats més palpables en el nostre dia a dia i a curt termini. És obvi. Cal anar amb compte, però, perquè cada vegada estem més atrapats en una espiral de distraccions tecnològiques que ens fan la traveta a l’hora de comprendre el món que ens envolta. Sense la riquesa de les paraules escrites, la nostra imaginació es veu limitada, la capacitat d’analitzar i qüestionar es va diluint lentament. Les històries, el coneixement, les emocions plasmades als llibres… tot queda enrere, deixant una humanitat més pobra, menys reflexiva, amb un futur incert i desproveït de la saviesa del passat.