Ho veig tot, des d’aquí dalt. No em puc queixar. Tinc una situació privilegiada. De fet, molts visitants pugen fins aquí per poder compartir amb mi aquestes vistes. Fins on els ulls arriben, es veu mar. Uns dies, l’aigua resta immòbil, intentant amagar tota la vida que habita per sota. Altres dies, està irada, es mou, fa barrumera i fa patir els pocs valents, o temeraris, que s’han animat a treure la barca. A l’esquerra, la badia de Sant Feliu de Guíxols. Les cases i edificis a primera línia de mar. El passeig. Els cotxes. I la platja. Una sorra plana i verge quan encara no ha sortit el sol, i una sorra trepitjada i feta servir quan s’acaba el dia. Les banderes, les guinguetes, els patins d’aigua i al final, el port, amb les barquetes aparcades a la sorra i amarrades a l’aigua. Ben ordenades. En fila. Al fons del tot, un restaurant. Blanc. És clar. Girant el cap 180 graus, més mar. Penya-segats costabravencs, abruptes, improvisats, deixant forats i coves on només es pot entrar nedant, amb caiac o paddle surf. Al final de tot, una entrada de terra i pedra al mar que, un cop aconsegueixes vèncer, et porta a Tossa de Mar.

               Quina fortuna poder fruir cada dia d’aquest paratge. Sense afany d’observar, només de fer-te’l teu, aquest vast camp de blaus foscos en moviment, en contraposició amb el blau cel uniforme, quiet i en pau, t’inviten a una introspecció que, segons el dia, et pot servir de més o de menys. La qüestió és que aquí tothom passa comptes amb un mateix. I per això sempre puja gent. De dia veig gent que ho fa a peu, aprofitant per fer una mica d’exercici. Altra gent que s’arriba fins aquí amb cotxe. Tothom que ve, primer s’apropa al mur de rajoles terroses que hi ha només d’arribar a dalt. Hi recolzen els braços i donen un primer cop d’ull. Llavors, pugen les escales, donen la volta a l’ermita i s’acaben acostant al mirador de dalt, des d’on, admiren, amb mi, el panorama. De nit, puc discernir molt sovint joves que pugen, surten dels cotxes, xerren, beuen, riuen, juguen…

               De tant en tant, els veig a ells. Una parella que em visita des de fa uns deu anys, aproximadament. Ell es mostra alleugerit només d’arribar i respirar l’aire que m’envolta. Ella, sempre inquieta, amb ganes de mirar aquí, mirar allà, pujar a un mirador, a l’altre… un cul inquiet, vaja. Sempre fan el mateix. Primer, cap al mur de rajoles terroses, un primer cop d’ull. Després, escales amunt cap al mirador de dalt. S’hi estan una bona estona. Alguns dies no parlen gaire. Simplement, gaudeixen del moment junts. Altres dies, parlen molt. Ves a saber sobre quin tema. A vegades, han discutit. Alguna vegada fins i tot han plorat. No són els primers que ho fan, de plorar, davant d’aquesta meravella que fa abaixar la guàrdia i desaparèixer les cuirasses. Altres dies, s’han abraçat i s’han fet un petó. Sigui com sigui, jo estic orgullós de formar part, d’alguna manera, de la seva història, perquè, sigui com sigui, sempre que tenen una inquietud, quelcom a solucionar o quelcom a celebrar, venen a buscar serenor, respostes o colofons aquí, al mirador de Sant Elm.