El primer que va veure l’Olga en obrir la caixa que havia trobat amagada dins el taller era una tela negra i suau que tapava alguna cosa. La va apartar. Era un ou de la mida d’un ou d’estruç. Tenia trossets diminuts d’ambre polit, tots de la mateixa mida i forma, ovalats, col·locats de forma ordenada al llarg de la superfície de l’ou formant fileres que el recobrien i no permetien veure’n la base. Era preciós. El llum que l’enfocava i l’ou en moviment a les seves mans creaven un ball de colors ataronjats, groguencs i ocres que la van hipnotitzar durant uns minuts. Si obries la ment, podies arribar a veure-hi escames, com si fos un ou de drac, dels que sortien a les novel·les fantàstiques.

            Sabia perfectament qui havia sigut capaç de crear una joia com aquesta, el seu pare. No en tenia cap dubte. No era difícil per ella imaginar en Fiódor treballant en aquesta peça. Recordava les mans de l’home amb pols ferm agafant les pinces. I podia imaginar el moment en què havia anat col·locant els trossets d’ambre amb precisió, minuciositat, ordre i sobretot calma. Segur que cada trosset per ell era un petit èxit cap al seu objectiu, atènyer la perfecció.

            Estava tan absorta en aquelles sensacions que l’havien portat a sentir-se de nou unida al seu pare, que la va pertorbar un pensament que va fer acte de presència al seu cap sense previ avís. Si el seu pare havia creat aquell ou, era indiscutible que s’havia de poder obrir. Era l’especialitat del seu pare, els mecanismes. Es va disposar a buscar com obrir-lo. Per començar, aquell ou i el seu revestiment eren completament uniformes. No hi havia cap dels trossos d’ambre que sobresortís, que fos d’un altre color o d’una mida diferent. Es va dedicar a prémer tots i cadascun dels trossos per si, per casualitat, accionaven algun mecanisme amagat. També va buscar si hi havia alguna escletxa per la meitat de l’ou, tant horitzontalment com vertical. Res de res. Se li va acudir que potser s’obriria fent algun joc de moviments concrets, per exemple, la part superior cap a l’esquerra i la part inferior cap a la dreta. Continuava hermètic. No podia ser que no hi hagués res a dins. El pes també propiciava aquesta suposició, un ou buit no hauria pesat tant com ho feia aquest. Però on podia ser l’obertura? Què li hauria passat pel cap al seu pare? Què havia ideat? Pensa, Olga, pensa…