És la primera vegada que veig el mar. Al final de tot, on el mar xoca amb el cel, hi ha una línia fina d’un color blau més fosc, on sembla que el món s’acabi. Fa pensar que més enllà hi ha un abisme on tothom que arriba, cau. Els rajos de sol es reflecteixen formant un ball de colors blau, groc i blanc en moviment. És hipnòtic. 

            Em trec les sabates i trepitjo la sorra. M’acosto a l’aigua. Baixo la mirada i veig el moviment oscil·lant de les onades arrissant-se tímidament. Avanço. M’aturo quan veig que l’aigua m’arriba al coll, no sé nedar. Els braços se’m comencen a moure de manera instintiva i les cames em suren. Segueixo les cames amb la resta del cos fins que floto tota jo. Tanco els ulls. Després d’un parell de minuts, els obro i m’adono del meu voltant, gent banyant-se i prenent el sol. Molt de soroll, una barreja de crits de nens, gent parlant, uns joves escoltant música…

            Em torno a concentrar en la remor del mar i deixo enrere la realitat. Aquest cop, m’endinso, i ja no m’aturo.