El dia que van caure les Torres Bessones

La Sara havia pogut descansar una mica més. Estava tan cansada de no haver dormit les nits anteriors pels nervis de portar l’Anna a l’aeroport i pel cúmul de sentiments i emocions, que havia caigut adormida amb relativa rapidesa. De bon matí, es va despertar i va recordar que l’Anna encara continuava a Rússia. Quina bajanada, és clar que continuava a Rússia, i s’hi estaria uns mesos.

            Abans de començar a preparar l’esmorzar, va encendre la televisió. També la cafetera perquè s’escalfés l’aigua, va preparar les tasses, va treure les galetes de l’armari i, al posar-les sobre la taula, va donar un cop d’ull a la televisió. No entenia què estava veient. En un primer moment, semblava una pel·lícula. Estrany que de bon matí posessin una pel·lícula per TV3. Llavors, va llegir els titulars de sota la pantalla informant d’una notícia d’última hora. Hi havia hagut un accident a Nova York. Va córrer a apujar el volum i va cridar el seu marit. Es van asseure els dos  davant la televisió per saber què estava passant. Pel que semblava, un avió havia perdut el control estavellant-se contra una de les torres bessones del World Trade Center de Nova York. Les imatges eren esfereïdores, semblava ben bé que fos ficció. Els periodistes no podien donar gaire més informació que aquesta i oferien als espectadors imatges amb el so original. Només se sentien espetecs, crits, corredisses i es veia molt de fum omplint les avingudes més properes a les Torres Bessones.

            Es van menjar l’esmorzar i es van lamentar del que havia passat, hi deuria haver molta gent dins d’aquell edifici, quina catàstrofe. Es van disposar a endreçar una miqueta la casa i a vestir-se. Aquell dia era el seu aniversari, onze de setembre. Anirien a donar un vol, a veure el mar i després a fer un bon dinar. Mentre s’acabaven de preparar, van sentir que l’impacte de l’avió amb la torre n’havia provocat la caiguda. Ara sí que era segur que hi hauria moltes víctimes. La sorpresa va venir quan es va començar a informar que un segon avió estava sobrevolant la torre bessona que quedava. Cap a les onze del matí, aquest segon avió impactava amb aquesta torre i no trigava ni una hora a caure. També van informar d’un altre avió que s’havia estavellat prop del Pentàgon. Anava arribant informació a comptagotes, en ocasions informació contradictòria, i ningú sabia què estava podent passar. Era una situació de confusió completa. Es començava a parlar d’atac terrorista. Com podia ser possible? Qui podia haver ideat un atac d’aquesta magnitud?

            De sobte, en Joan es va quedar glaçat, i es va girar cap a la Sara.

—No vull preocupar-te més del que ja estàs preocupada per la nostra filla, però aquests esdeveniments poden ser el desencadenant d’una crisi geopolítica a nivell global, i tenim la nostra filla a l’altra punta de món —i li va agafar la mà mentre expressava la seva por. Aquella reflexió, a la Sara, li va arribar de manera demolidora, perquè va saber de seguida que en Joan tenia raó. Es van treure les sabates i es van posar més còmodes perquè acabaven de decidir que es quedarien a casa, seguirien els esdeveniments i esperarien notícies de l’Anna des de Moscou.

            Va ser un dia horrible. Ho va ser per tot el que van anar veient que estava passant a Nova York, per totes les persones que hi havien mort i per la incertesa que s’imposava a nivell mundial. Diferents països van començar a pronunciar-se sobre els fets. La majoria de països rebutjaven l’atac. Apareixen els seus presidents o primers ministres, consternats, fent un comunicat esqüet, auster i colpidor en record de les víctimes i oferint la seva col·laboració per lluitar contra qui fos que era l’enemic. Quan li va tocar el torn a Rússia, un flamant nou president, Vladímir Putin, va deixar el món gelat amb les seves declaracions. El seu govern no condemnava l’atemptat, però a la vegada dictava tancar les fronteres del seu país  per motius de seguretat. Per tant, ningú no hi podia entrar ni en podia sortir fins a nou avís. Els pares de l’Anna es van quedar sense què dir. Tenien la seva filla a un país que s’havia posat al mig d’aquell conflicte de la manera més gratuïta i estúpida possible.

            Ara, doncs, calia parlar amb l’Anna i dir-li que vingués cap a casa. O no. Quina tonteria. Si els aeroports estaven tancats, com pretenia que tornés? Potser simplement parlar amb ella i tranquil·litzar-la, si és que estava espantada, és clar, perquè aquella no veia mai perills enlloc. Va anar a buscar l’agenda on tenia apuntat el nom de la residència i es va disposar a trucar-hi. No en sabia ni un borrall, de rus, es limitaria a dir el nom i cognoms de l’Anna i a veure què. Ho va provar moltes vegades però tota l’estona comunicava, com si estiguessin parlant en tot moment. La Sara estava nerviosa, i haver estat des del matí davant la televisió presenciant aquell escenari macabra no havia ajudat. El seu marit intentava calmar-la. Segur que tothom devia estar parlant per telèfon amb les famílies i ella, quan pogués,  trucaria. No havia de patir. Sí, és clar. Sempre que li deien que no patís, encara es posava més nerviosa…

            Finalment, a quarts de deu del vespre, quan ja estava assumint que hauria d’anar a dormir sense haver pogut parlar amb l’Anna, va sonar el telèfon. Va saltar del sofà per contestar:

—Mare!