El camí al taller era prou curt, just per no deixar-se atrapar del tot pel fred implacable de Sant Petersburg.

           Un cop travessat el riu Moika, que a l’hivern estava ben congelat, i quasi arribats al Bolxaia Mòrskaia, el carrer on hi havia el taller, l’Olga i el seu pare ja n’albiraven el llum de l’entrada, encès. A l’hivern, aquest llum quasi no s’apagava mai, les nits eren molt llargues. I a l’estiu, amb les nits blanques, el sol no acabava de pondre’s mai, però hi regnava una penombra inquietant que feia que també calgués mantenir el llum obert.

L’edifici es trobava al número vint-i-quatre. Tenia tres plantes i, vist des de fora, imposava. La façana era d’un color entre marronós i granat, del color dels totxos, i tenia moltes finestres, amples i altes. La seva elegància el feia un edifici adequat per trobar-se al carrer que es trobava, envoltat d’altres edificis d’aparença similar. El portal principal era majestuós, o almenys aquesta era la impressió d’una nena de dotze anys com l’Olga. Era de fusta massissa i de vidre. Un cartell penjava de la part superior, amb el nom del taller. Per aquí, podien entrar els clients que venien a mercadejar les seves futures compres. I també era l’entrada al domicili de l’amo, a dalt de tot. Al costat del portal hi havia uns finestrals, com aparadors, que haurien permès veure l’interior si no hi haguessin posat cortines per la part interior. A l’altre cantó d’aquests aparadors, una altra porta, un pèl més petita i austera, per on entraven els treballadors i les mercaderies.

L’amo, el senyor Fabergé, havia heretat el negoci del seu pare, que l’havia obert devia fer unes cinc dècades en un altre local del mateix carrer, més petitó i modest. Havien començat dissenyant i creant joies per les famílies benestants de Sant Petersburg. La seva sort era, per una banda, el boca-orella que feia que el seu nom s’hagués anat coneixent entre els clients potencials i, per altra banda, la bona mà que es veia en les seves peces de joieria, que a poc a poc s’havien anat fent més conegudes i admirades. Pel que fa a l’amo, mai no es deixava veure, però sempre era present a totes les converses. Que si l’amo ho vol així, que si ho vol aixà… Per l’Olga, era com un ésser superior del qual no estava segura si existia en realitat. Ell vivia a dalt i ningú no hi podia pujar excepte el servei i els comerciants que venien a portar-li tota classe de queviures cada dia al matí.

            La part del taller era molt gran i estava dividida en diferents seccions. Una de les seccions on  l’Olga no havia pogut mai posar ni un peu era la zona on s’ideaven les peces de joieria que més tard es farien realitat. A vegades mirava pel forat de la porta d’esquitllentes. Hi podia veure una sala molt espaiosa i lluminosa amb uns finestrals immensos, unes taules llargues  plenes de papers, esbossos, maquetes i senyors de barba llarga, amb una lent d’augment ajustada al cap, treballant de manera absorta i concentrada. Alguns miraven enlaire potser esperant que els vingués la inspiració i altres s’acostaven al seu company a ensenyar-li la seva proposta i a buscar opinions, suggeriments de millora o una possible mostra d’admiració.

            El taller també donava cabuda a altres tipus d’artesans, orfebres, joiers, experts en or, plata i altres minerals i pedres precioses, esmaltadors, mecànics…Tots disposaven d’unes instal·lacions espaioses i còmodes i d’una àmplia gamma de recursos, eines i materials per dur a terme la seva feina. Aquestes seccions eren menys sagrades, és a dir, s’hi podia accedir, sobretot quan demanaven que se’ls portés un tipus de material concret del magatzem o que se’ls acostés una eina que no tenien a mà en aquell moment. A l’Olga li encantava passar desapercebuda entre els taulells on els artesans treballaven i observar les petites obres d’art en les quals treballaven. Dia a dia, es podia anar veient l’evolució d’aquelles peces, com anaven agafant forma i en què es podien arribar a convertir. Sempre jugava a aquest joc. I li explicava al seu pare.

—Papa, avui he vist el mestre Stepan Andréevitx treballant en quelcom que crec que serà un samovar. I pensava que, encara que fos tan petitó, si es pogués obrir encara seria més bonic i divertit.

—I com ho saps? —li contestava el seu pare, mentre s’asseia a la seva butaca disposat a conversar una estoneta amb ella abans d’anar a dormir.

—Bé, doncs primer de tot, ahir vaig aconseguir veure’n els esbossos. I avui he vist les peces, encara sense muntar, sobre el taulell del mestre. He vist que n’hi havia unes de diminutes semblants a unes aixetes. També he pogut veure una peça més gran en forma de càntir. Ja ho veuràs, segur que és un samovar. T’imagines, papa, que en pogués sortir te de veritat? —i li oferia una expressió de comicitat barrejada amb gosadia que al seu pare li feia creure que la seva filla ho assoliria tot a la vida. 

Pel taller també passaven cada dia comerciants que venien a vendre minerals, pedres, laques, eines, paper per fer els esbossos… També hi havia les persones que s’esmerçaven a netejar, endreçar i deixar el lloc en condicions per tal que s’hi pogués treballar diligentment. Malgrat el moviment que tota aquesta gent pogués provocar, el taller emanava un cert ordre, tothom sabia on era el seu lloc i es respirava una serenitat que només es veia pertorbada pel soroll constant i rítmic de les eines i les màquines que funcionaven ininterrompudament.