L’edifici era altíssim, vam calcular d’unes quinze plantes. Gris i lleig. Més endavant l’identificaríem amb els típics edificis comunistes que es trobaven als afores de totes les ciutats russes  i exrepúbliques soviètiques. Un cop a dins, a la recepció, ens vam quedar de pedra. Feia molta pudor. Cap de nosaltres arribàvem a copsar d’on podia provenir, però era realment desagradable. A la dreta, hi havia el que semblava ser un petit supermercat.  A l’esquerra, un espai amb uns quants sofàs escampats i, just davant, el taulell de recepció. Darrere, asseguts i sense moltes ganes d’aixecar-se per atendre’ns, un parell de nois rossos mirant-nos esperant poder-nos esbandir ràpidament.

            Un cop ens vam haver presentat (a Rússia sempre vam ser els ispanski), vam fer una mica més el xafarder per l’edifici. Primer vam entrar al supermercat, hi havia de tot. La carn, la venien semicongelada. Després vam pujar a les habitacions. Hi feia molta calor. Els radiadors estaven oberts tot i ser només deu de setembre. Ens havien explicat que a les ciutats russes, la calefacció és central. El govern l’encén l’u d’octubre i la para l’u de maig, faci fred faci calor. Al cinquè pis, la cuina. Quin fàstic. Hi havia molts fogons, tots bruts i greixosos de no haver-se netejat en anys. En un racó hi havia un cubell petit ple de restes de menjar, més enllà una muntanya de closques d’ou trencades, amb mosques explorant l’àrea. El terra era tan brut que se’ns enganxaven els peus, i feia tanta pudor que de seguida vam saber que era la que havíem sentit quan havíem entrat a la residència.

L’ambient que es respirava als corredors, escales i ascensors… silenci. Potser nosaltres ens esperàvem que una residència universitària tingués més moviment, fos un niu de corredisses, rebombori, crits, música… Al contrari, ens va sorprendre la calma que hi regnava. Era inquietant.

            Era el nostre primer dia en aquell país i ja en començàvem a copsar el tarannà. Un tarannà que tot just se’ns presentava, i ho feia de la manera més instintiva, a través dels sentits. De moment, tot el que havíem vist, flairat, notat i sentit, ens deia que érem lluny de casa, molt lluny.