Quan l’Olga i el seu pare van arribar a la plaça del Palau d’Hivern es van quedar astorats.

Estava plena de gom a gom. Mai no l’havien vist així. Van començar a passar entre els manifestants, que proferien càntics de queixa i es convertien en cànons improvisats que omplien la forma rodona de la plaça i s’escampaven fent eco. Des de la seva posició, van poder albirar un grup reduït de treballadors que s’acostava als guàrdies de l’entrada. Un cop davant, un dels manifestants va treure uns papers i els va voler ensenyar als guàrdies mentre semblava que els explicava què eren. Els guàrdies no es van immutar. De fet, ni se’l miraven, tenien la mirada perduda a l’horitzó. Aquesta escena va durar una mitja horeta fins que el grup reduït de manifestants es va rendir i va tornar al seu lloc inicial, entre la multitud.

            A partir d’aquí, la gent va continuar dreta a la plaça, cantant, cridant i intercanviant opinions amb els altres almenys un parell d’hores més. Eren cap a les quatre de la tarda. La gent no tardaria gaire a marxar, perquè aviat el sempre tímid sol de Sant Petersburg s’amagaria, el fred seria més acusat i el millor lloc on estar era a casa. Va ser qüestió de segons, però, que la situació canviés com un mitjó. Tothom va poder veure com s’obrien les portes de la tanca, els guàrdies, una cinquantena, sortien en marxa cap a fora i es col·locaven en fila al llarg de la tanca deixant uns dos metres de distància entre l’un i l’altre. Es va anar fent el silenci a la plaça, la gent estava amatent per si hi havia novetats, no entenien quin era el propòsit d’aquella formació. De sobte, el que semblava ser el comandant, que es trobava a l’altra banda de la tanca, sense cap mena d’avís, va cridar:

—Carreguin!

En dècimes de segon, la gent va tenir temps de considerar què podia voler dir això i d’expressar, amb mirades, la seva incredulitat.

—Apuntin!

No, no era possible que allò estigués a punt de passar, havia de ser alguna mesura dissuasiva perquè la gent marxés i desallotgés la plaça. Era realment impossible que obrissin foc a la població, centenars d’homes, dones i nens que s’estava manifestant pacíficament, sense violència, sense aldarulls, més que els càntics i els crits. Tot i això, la gent continuava quieta i en silenci, un silenci sepulcral que omplia la plaça de manera esfereïdora. 

—Disparin!

            Sense més preàmbuls, el silenci va desaparèixer i els crits, els plors i els esgarips van començar a omplir la plaça, fruit dels trets dels guàrdies, que havien obert foc de manera indiscriminada. La gent, que fins aquell moment s’havien mostrat immòbils dempeus, ara corrien cap aquí i cap allà, s’entrebancaven els uns amb els altres, es tiraven a terra i es cobrien el cap per evitar ser la diana de les bales que anaven passant i anaven travessant els menys afortunats. L’Olga estava en xoc. No sabia què estava passant i a la vegada ho sabia perfectament. Estaven matant la gent. Estaven matant persones amb qui ella probablement s’hauria creuat algun dia pel carrer, companys del taller, nens que també estaven allà acompanyant els seus pares… No es podia creure el que estava presenciant. Va començar a córrer sense rumb, no sabia on anava. De fet, no podia raonar en aquell moment. Estava en un estat d’excitació que no li permetia pensar amb serenitat ni avaluar quina podia ser la millor opció. Finalment, va aconseguir calmar-se un moment, just per decidir que el que tocava fer era buscar el seu pare. Quan havien començat a obrir foc, feia just cinc segons, el tenia al costat i ara ja no hi era. Segurament que també hauria començat a córrer espantat i, per descomptat, a buscar-la a ella. Va mirar al voltant i no el va veure. Sí que va veure que la gent que intentava fugir acabava sent atrapada pels trets. Per tant, va decidir que la millor manera de sobreviure era estirar-se a terra i cobrir-se el cap amb els braços, desitjant inconscientment que allò no fos més que una al·lucinació seva. S’aixecaria, miraria enlaire i veuria la gent tranquil·la, alguns esperant pacientment a la plaça, altres marxant cap a casa. Però no va ser així. Havia succeït de veritat. Estava succeint. Se sentien encara trets que travessaven la plaça, ara ja sí, amb menys freqüència. Va decidir que esperaria fins que els trets desapareguessin del tot. Hi havia molta gent a terra en la mateixa situació que ella. I també n’hi havia que ja no tindrien l’oportunitat de salvar-se. Els havien mort.

            Quan els trets es van aturar, després dels trenta segons més llargs i agònics de la seva vida, la gent va començar a incorporar-se. Llavors, van començar els crits de desesperació, els plors i les expressions de ràbia de la gent que es trobaven amb els seus familiars morts o malferits. Ella es va veure valenta també per reincorporar-se i començar a buscar el seu pare. Hi havia molt de moviment, la gent buscava els seus familiars també, i tothom anava cridant noms per aquí i per allà. L’Olga, sense córrer, anava deambulant, mirant atentament tots els homes que passaven pel seu costat per si podien ser el seu pare. Tothom estava brut d’haver estat per terra, ferit, amb sang a la cara o als guants, o coixejant. Era un espectacle dantesc. No aconseguia veure’l i cada vegada hi havia menys gent corrent i buscant. Va sentir una fiblada a l’estómac quan una veueta dins seu li va xiuxiuejar que potser hauria de començar a buscar el seu pare entre els cadàvers que romanien estesos al terra, sobre la neu. No. No volia ni considerar aquella opció. Tanmateix, com un autòmat, va abaixar la mirada i, de reüll, va començar a escodrinyar els cadàvers que s’anava trobant per terra. Havia d’aixecar els peus per no aixafar-los o no donar un cop a les persones que ploraven la seva mort, encara negant-se a creure el que acabava de passar. L’empatia que sempre havia fet de l’Olga una persona forta i dedicada als altres en aquell moment anava en detriment de la seva estabilitat mental. No podia suportar el que estava veient. Nens buscant els seus pares i altres cridant agafats de la mà d’uns pares que ja no hi eren. Persones intentant carregar el cadàver del seu ser estimat per poder-se’l emportar i poder-lo plorar en la intimitat. Gent gran, desolada, asseguda a terra, amb la mirada absorta i sense saber com reaccionar. El lloc oferia una imatge esfereïdora. Les pancartes que, cinc minuts abans, havien pintat de colors la plaça, ara eren totes a terra, esparracades, molles de la neu, brutes i tacades de sang…

            Finalment, el va veure. El pare era mort.