Un estiu, vaig tenir l’oportunitat de passar unes setmanes a Sant Petersburg.

            Un estiu, vaig tenir l’oportunitat de passar unes setmanes a Sant Petersburg.

A l’estiu, en latituds altes com la de Sant Petersburg, el fenomen de les nits blanques és freqüent. Per fer-ne a via amb l’explicació, el sol no s’acaba de pondre mai. Això significa que durant la nit, a la ciutat hi regna una mena de llum crepuscular que no deixa lloc a la foscor. Ni a la nit com la coneixem.

 Ens podem imaginar un món sense nits? Una vida sense foscor? Els gats no podrien anar-se’n de “picos pardos” ni les plantes podrien descansar de la fotosíntesi. Nosaltres no dormiríem, no podríem rentar-nos les dents abans d’anar al llit, ni llegir una mica per agafar el son, ni perdre’ns en els nostres somnis. Per compensar, podríem omplir les nits amb més hores de treball, més estones per dedicar a fer esport, per trobades i celebracions, per viatges… quina feinada. Però el que a mi em preocuparia més seria el desconcert. Anirien passant els dies sense poder-ne percebre ni l’inici ni la fi. Estaríem immersos en una eternitat diürna que ens portaria, com deia Dostoievski, a un estat de nostàlgia, melancolia i introspecció que ens condemnaria a tots a vagar pels carrers de les nostres ciutats com ànimes en pena buscant amb qui poder compartir els nostres sentiments de solitud i esperança, amb la por constant a tornar-nos bojos en qualsevol moment.

Us recomano que feu lectura de Les Nits Blanques de Fiódor Dostoievski si voleu endinsar-vos en la ment de dos joves somiadors, solitaris i desesperats que comparteixen, durant quatre nits blanques, el miratge de l’esperança.