Des de fa un temps, em veig obligada a fer ús del tren per anar a treballar.

El trajecte és llarg, una mica més d’una hora. Al principi, tot i haver pres la decisió de canviar de lloc de feina amb el que això comportava, vaig pensar que se’m faria massa carregós i em vaig donar un any de marge. Havia de resistir almenys durant aquest temps, llavors ja tornaria a canviar. La sorpresa ha anat arribant progressivament quan m’he adonat que el tren s’ha convertit en el meu refugi. No us n’emporteu una impressió equivocada, d’aquesta afirmació. No necessito un refugi per se, estiu prou bé pel que fa a la vida en general. És simplement que les més de dues horetes diàries que em passo al tren les he sabut rendibilitzar.

    El tren és un moment per agafar aire. Pares, frenes, identifiques els petits nusos que el dia a dia comporta, els analitzes i els acabes desfent, sigui trobant-hi solucions o procrastinant. També alimentes el teu jo, o el teu “jo vull”, millor dit. Aquell “jo vull” que sempre deixes enrere perquè prioritzes altres necessitats, principalment de les persones que tens al voltant i t’estimes. És per això que agraeixo enormement al tren que em doni l’oportunitat de ser egoista. A tall d’exemple, us vull explicar quin paper va tenir el tren el primer dia que el vaig agafar per anar a treballar.

    Em vaig aixecar molt aviat, com sempre. M’agrada prendre-m’ho amb calma, esmorzar, arribar abans a l’estació, esperar uns deu minuts a dins al cotxe i després deu minuts a l’andana. Aquell dia, però, quan vaig sortir de casa ja tenia la sensació que havia fet mig jornal. Vaig haver de preparar la  carmanyola per la meva filla, que marxava de viatge, vaig haver d’anar a pescar el meu gat al teulat, que sempre s’escapa perseguint el gat del veí per barallar-s’hi, i vaig haver d’avisar el meu home perquè el cotxe no se m’engegava. S’havia quedat sense bateria. Després de posar les pinces als dos cotxes i aconseguir que anés, vaig poder agafar el tren una hora més tard, el que hagués hagut d’agafar el vaig perdre, òbviament. Tot són detalls petits, gens significatius, és clar. Però com pesen en certs moments, quan se n’acumulen uns quants!

    Vaig pujar al tren, em vaig asseure i em vaig posar música. Aquell dia, la banda sonora de la pel·lícula El Piano, em sembla una música preciosa. Quina calma. I semblaria que aquest moment m’hauria d’haver servit per trobar serenor i desconnexió. En el meu cas, però, m’és impossible. No soc capaç de posar la ment en blanc. De fet, mai no ho he aconseguit tot i haver-ho provat infinites vegades. Què em va succeir quan van quedar enrere els petits entrebancs que m’havien embrutat el matí? Com em vaig sentir quan vaig notar que estava tranquil·la i que no tenia res a fer? Doncs que el meu cervell començava a rumiar a tota velocitat, a cabdellar i a buscar, amb totes les seves ganes, quelcom a fer que m’omplís.

    Després de donar moltes voltes a aquesta necessitat, vaig entendre que era inútil intentar buscar-ne el perquè i m’hi vaig entregar. Vaig engegar l’ordinador i vaig començar a escriure…